Publicacions del Cercle Alfons Mias
L’ERC, un combat pour les Pays Catalans
L’ERC, un parti pour tous les Catalans. L’Esquerra Repúblicana de Catalunya (la Gauche républicaine catalane) est l’organisation politique la plus ancienne des Pays Catalans (Catalogne du Nord, Principat, Frange d’Aragon, Pays Valencien et Îles Baléares). Elle a été fondée à Barcelone en 1931 et a joué un rôle déterminant dans l’histoire récente du nationalisme et de la Catalogne. Quatre des cinq Présidents de la Generalitat (le gouvernement autonome du Principat) en sont issus et notamment Francesc Macià et Lluís Companys. Comme son nom l'indique, l’ERC est un parti de gauche, républicain et catalan. Il s’efforce d’apporter des solutions originales aux problèmes de notre temps et propose le fédéralisme au niveau des Pays Catalans et de l’Europe. Il considère que le pouvoir politique doit faire face avec obstination aux pressions économiques, souvent illégitimes, de manière à établir la justice sociale et un nouvel ordre écologique solidaire des pays du tiers monde.
Pour la première fois, des textes originaux de cette organisation sont proposés au lecteur francophone. Quelques notes originales, rédigées par des militants ou des spécialistes, éclairent les points fondamentaux du thème exposé permettant ainsi à chacun de comprendre la Catalogne - si proche et si lointaine de l’Hexagone - et son nationalisme humaniste.
Josep Marsal i Moncasi, Records d'un antifeixista català
Originari de la província de Lleida, Josep Marsal i Moncasi ha sempre viscut a la Catalunya del Nord des de la seva infància. Ha participat a la cultura popular rossellonesa d’abans guerra i ajudat els refugiats republicans del 1939. Poc després es va implicar dins la resistència als nazis i als seus «col·laboradors» del règim de Vichy. Tres països li varen concedir condecoracions: Estats Units (Medal of Freedon – Bronze Palm); França (Croix de guerre avec étoile de bronze); Gran Bretanya (Silver Laurel). És soci del Centre Cultural Català de Perpinyà.
A França, una bona part de la gent i dels ideals de la resistència han estat recuperats molt de presa pel poder. El pes de la cultura «resistencialista» i, més a prop de nosaltres, la denunciació de la mentida institucional arriben a fer-nos avui dia oblidar que darrera els discursos grandiloqüents, els monuments de bronze i les pluges de medalles, hi ha hagut, entre 1940 i 1945, un autèntic combat popular contra l’opressió feixista alemanya i francesa. Tot l’interès de l’obra de Josep Marsal és justament de recordar-nos els actes, sovint arriscats de moltes persones oblidades per ajudar desconeguts que fugien la dictadura totalitària. A més aquell llibre constitueix un autèntic testimoniatge sobre una època ara ben passada i la seva atmosfera.
Erwan Vallerie, Théorie de la Nation
L’essai d’E. Vallerie Théorie de la Nation, fut publié en 1971 lors de la transformation en revue d’études du mensuel Sav Breizh. L’ambition de l’auteur était, dans les premiers numéros d’une revue qui se voulait refondatrice du combat identitaire breton, de poser la nation comme objet d’histoire. Et donc de tourner le dos aux doctrines traditionnelles qui toutes, y compris les approches marxistes, prétendent la définir dans son essence, comme s’il s’agissait d’une donnée intemporelle, traversant l’histoire sans y être soumise. Or la nation n’a rien d’un phénomène métaphysique. C’est un être historique, un vécu, qui ne prend corps que dans le rapport dialectique entre soi-même et les autres. Une nation n’est pas, elle existe. Pour réintégrer la nation dans l’histoire, pour en finir avec le mythe de la nation éternelle, E. Vallerie s’intéresse, non pas à la nation idéale, mais aux situations concrètes où cet idéal n’est pas atteint, non pas à la nation en elle-même, mais à ses manifestations équivoques, aux virtualités contradictoires que chaque peuple porte en soi. Face au jacobinisme incantatoire qui, notamment chez les républicains français, prétend réduire le débat au slogan : «Une nation, un État, une langue !», il peut ainsi proposer une approche dynamique du fait national qui permet enfin d’élaborer une réponse politique.
Né en 1944, économiste de formation, Erwan Vallerie fut en 1969 le fondateur du mensuel Sav Breizh, transformé en 1971 en revue d’études bimestrielles, et en assura la direction jusqu’à la disparition de la revue en 1975. Il se consacra alors à des travaux de recherche historique et linguistique.
Per una maçoneria catalana
La Francmaçoneria és una confraternitat universal d'homes i de dones lliures. Té com a finalitat el progrés intel·lectual i moral, el simbolisme com a moda de treball intel·lectual i el ritu com a mètode de relació interpersonal. La seva ètica s'enclou en la divisa: Llibertat, igualtat, fraternitat. El 1989 es creà oficialment a Barcelona el Gran Orient de Catalunya. Després d'un temps de greus dificultats, degudes especialment al maniobreig d'algunes obediències espanyoles, s'ha anat consolidant com a potència maçònica sobirana des del 1995. El GOC és avui una federació de lògies maçòniques que es regeix per una Constitució. Acull tot català o tota persona resident als Països Catalans sense distinció ni discriminació per raó de sexe, classe social, origen ètnic, llengua o religió. A la Catalunya del Nord, un petit grup de maçons provinents de la maçoneria francesa provà l'any 1993 de constituir una lògia d'expressió i de cultura catalana al si d'una obediència «oficial». Aquest grup tingué moltes dificultats a sobreviure pel fet de la intolerància de molts «germans», falsos catalanistes, veritables jacobins. Des de l’any 2000, funciona a Perpinyà un taller (mixt) del GOC, Rosselló número 7 que treballa exclusivament en català. Els animadors d'aquest taller o bé han tallat completament tota relació amb la maçoneria francesa o bé han estat iniciat directament pel GOC. Per una maçoneria catalana recull texts d’origen diversos que ofereixen al lector una exposició breu però rigorosa de la maçoneria catalana i de la seva branca perpinyanesa.
Joan Crexells, Articles polítics (1921-1925)
Una selecció d'articles polítics del filòsof, economista i periodista Joan Crexells (1896-1926) : «Reflexions sobre l'ideal i la realitat»; «Hölderlin, el poeta de l'hora»; «L'endemà de les festes», una reflexió sobre la independència de Catalunya; «Inicis d'una opinió sobre els anglesos»; «Dels qui parlen i no s'entenen». Aquests documents han estat triats i són presentats per Joan-Lluís Prat, especialista de l'obra de Crexells.
Union des Catalans Indépendantistes, La Catalogne, une revendication nationale
Au début de 1945, la seconde guerre mondiale s'achevait. Sous la dictature franquiste, la Catalogne se trouvait dans une situation dramatique. Des milliers de Catalans s'étaient réfugiés en Amérique. L'Unió dels Catalans Independentistes, nouvellement créée au Mexique, rassemblait des Catalans de toutes les sensibilités qui luttaient pour la liberté de la Catalogne. Elle fut à l'origine d'une brochure publiée en espagnol en février 1945 et destinée à faire comprendre le problème catalan à l'opinion publique américaine. En fait, il s'agissait d'un texte remanié et traduit de l'anglais publié deux ans plus tôt par un autre groupe de réfugiés, Free Catalonia. Ces publications apparaissent comme des précédents à une tentative plus importante de sensibilisation des sphères internationales à la question catalane. Quelques temps plus tard, le 14 avril 1945, la délégation aux États-Unis du Consell Nacional Català adressa un appel aux pays organisateurs de la conférence des Nations Unis sur l'organisation internationale à San Francisco : El cas de Catalunya - Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya.
Què és Unitat Catalana?
Unitat Catalana va ser fundada el 1986. No ha estat mai una organització dogmàtica. És un moviment nacionalista català, democràtic, de progrés, europeista. El pluralisme ideològic hi ha estat sempre present. Quinze anys després és necessari de fer el punt sobre el seu recorregut. El llibret proposa una selecció de documents concernint aquest partit, documents fins ara dispersos i que un a continuació de l'altre formen un exposat complet de la seva doctrina i de la seva voluntat d'alliberament nacional concretada en la proposta per un estatut d'autonomia per a la Catalunya del Nord.
Santiago Montero Díaz, Les séparatismes
Professeur et idéologue espagnol, Santiago Montero Díaz naquit à El Ferrol (Galice) en 1911. Après des études primaires à Cuba, il retourna en Espagne en 1922 pour poursuivre ses études et mener une brillante carrière universitaire. Au début de la Seconde République Espagnole, il milita dans les rangs du Parti Communiste et publia quelques textes de jeunesse dans cette optique idéologique. À la suite d'un stage universitaire en Allemagne en 1933, il adopta des idées national-syndicalistes et joua un rôle de premier plan au sein de ce courant jusqu'à la fusion des JONS avec la Phalange espagnole (1934). Pendant la guerre civile, il se rangea dans le camp nationaliste. En février 1965 à Madrid cependant, il prit la tête avec d'autres professeurs d'une manifestation étudiante et se retrouva ainsi exclu de l'Université. Retournant à ses convictions de jeunesse, il s'exila quelque temps au Chili où il entretint des relations avec le MIR, le Mouvement de la Gauche Révolutionnaire. Il est mort en 1985.
La brochure Los separatismos a été publiée en 1931 à Valence dans la collection des «Cuadernos de Cultura» (numéro 39). Ce travail, écrit selon l'auteur, dans un but exclusif de vulgarisation, comprend deux parties. La première aborde le thème d'un point de vue théorique. Les concepts de nation, d'État et de région y sont explicités et le schéma général de développement historique des groupes nationaux exposé. L'examen du problème national dans l'État espagnol après la dictature de Primo de Rivera fait l'objet de la seconde partie. Des informations sur la formation de l'État espagnol et sur l'évolution des divers mouvements nationaux de la péninsule y sont proposées. Dans sa conclusion, Santiago Montero confronte le problème national aux grands thèmes contemporains : séparatisme et «structure harmonieuse», nationalisme et cosmopolitisme, nationalisme et impérialisme, nationalismes hispaniques et le Portugal, nationalisme et socialisme.
Joan-Pere Pujol, Pour en finir avec le Mammouth
Joan-Pere Pujol, né à Perpignan en 1946, est secrétaire dans une mairie. Depuis 1967, il participe au mouvement catalaniste en Catalogne du Nord. Il a publié un livre d’introduction à l’ésotérisme, Mémento des sciences traditionnelles, et, en catalan ou en français plusieurs petits ouvrages ainsi que quelques traduction.
Depuis plus d'un siècle, la population française est massivement scolarisée dans des établissements financés et contrôlés par le pouvoir politique. Plus personne n'ignore que l'école se trouve aujourd'hui rongée par un mal implacable dont les symptômes sont l'angoisse des parents, le désintérêt des élèves et le malaise professoral. Les idéologies et les pratiques laïcardes, complètement obsolètes, ont conduit la république jacobine à s'engluer dans le guêpier scolaire. La présente brochure aborde les points essentiels du dossier et se présente comme la chronique d'une mort annoncée : éducation d'État, aliénation et génocide culturel ; la crise de l'institution scolaire ; l'impossible réforme ; quelles attitudes et quelles ripostes pour les communautés historiques ? À la lecture des pages parfois cinglantes de l'auteur, comment ne pas avoir le sentiment que «la boucle est bouclée», que le cycle historique marqué dans l'Hexagone par la laïcité et l'anticléricalisme s'achève et qu'un nouveau cycle, celui-ci fondé sur un anticléricalisme régénéré, a déjà débuté.
Le petit florilège chauvin
Les minorités ethniques de l'hexagone ont derrière elles un passé multiséculaire d'humiliation et d'oppression... Longtemps, les esprits « éclairés » les ont considérées comme des communautés inassimilables, arriérées, stupides et bornées. Dans un but de « régénération » de l'être humain, la Révolution Française en particulier, a programmé l'extinction des « patois » ou sauvagement réprimé des régions pourtant bien françaises comme la Vendée. La politique de génocide culturel visant à détruire l'identité les peuples allogènes n'est pas une simple hypothèse historique mais une réalité avérée. Ceux qui feignent de l'ignorer et s'imaginent vivre dans le pays des droits de l'Homme et de la tradition démocratique, trouveront dans cette brochure un florilège de déclarations significatives en la matière, bien révélatrices d'une volonté d'asservissement souvent dissimulée sous le vernis humaniste. Dans la plupart des cas, les inepties retenues n'émanent pas d'individus troubles ou extrémistes. Non, souvent elles sont le fait de personnages présentés sous un jour plutôt favorables dans les manuels scolaires ou dont les noms polluent parfois les plaques de rue de nos villes. Voltaire, en son temps, avait noté la bonne conscience dans le crime caractérisant le fanatisme. Beaucoup de citations ici reproduites constituent une synthèse presque parfaite entre l'instruction indiscutable des auteurs et leur chauvisme stupide...
Joan-Pere Pujol, Daniel Cardona Civit i Nosaltres Sols!
Des de la naixença de Cardona, l'any 1890, fins a la desaparició del darrer grup portant el nom de Nosaltres Sols!, l'any 1983, va escolar-se gairebé un segle durant el qual el poble català ha patit força per intentar de recuperar la seva independència política. Els esdeveniments històrics més importants per a la col.lectivitat catalana del nostre temps constitueixen així el teló de fons d'aquest treball. Aquests són els criteris que ens han permès de concebre l'estudi segons quatre períodes ben definits: Una primera part tracta de la vida de Cardona abans que fundés el moviment Nosaltres Sols! Correspon al període 1890-1931. Una segona part tracta de la fundació de Nosaltres Sols! i de les diverses actuacions dels seus socis durant la República i la guerra civil espanyola. Correspon al període 1931-1939. Una tercera part tracta del paper que van jugar els membres de Nosaltres Sols! a dintre del Front Nacional de Catalunya, el qual desafià molts anys el règim de Franco de manera insolent. Correspon el període 1939-1947. Per fi és qüestió d'un grupuscle d'extrema dreta que ha funcionat entre 1979 i 1983 i que es va referir a l'organització fundada per Cardona, per bé que no tenia cap vinculació orgànica amb aquesta.
Josep Maria Batista i Roca, Catalunya i els drets culturals de les nacionalitats
Aquest treball Catalunya i els drets culturals de les nacionalitats s'ha extret d'una comunicació que va fer al IXè Congrés de la Unió federalista de les Comunitats nacionals europees (Aquisgrà, juliol del 1959) Josep Maria Batista i Roca (1895-1978). Historiador, etnòleg i polític. L'autor hi tracta de la majoria dels aspectes de la qüestió: Les nacionalitats i llurs missions, la font dels drets de les nacions, els drets i deures fonamentals de les nacions, el dret a la vida nacional, el dret a la personalitat nacional i a la seva lliure expressió, els aspectes culturals dels drets de les nacions, la lluita dels catalans per a la independència cultural, i els drets culturals en el marc internacional. Aquest document és imprescindible per a ensinistrar l'opinió pública respecte a l'opressió ètnica i a la necessitat d'oposar-hi respostes conformes al dret. Dos articles extrets de la revista SINC del Consell Nacional Català sobre temes similars completen el text de la conferència.
Joan-Pere Pujol, Théorie de l'aliénation et émancipation ethnique
Le terme aliénation est passé dans le langage courant pour indiquer l’état d’asservissement et de frustration d’un individu dépossédé du produit de son travail. Ce terme renvoi pourtant à un ensemble de théories philosophiques ou politiques. Dans ce petit essai, l’auteur l’utilise comme le fil conducteur pour comprendre et stigmatiser le phénomène d’oppression ethnique. L’oppression nationale, un mal si universel est bien enraciné dans les mentalités françaises... Les quatre points cardinaux qui constituent le fond du problème traité sont ici méticuleusement disséqués. Quelle est la généalogie du concept d’aliénation dans la philosophie politique ? Quelle lumière la théorie de l’aliénation projette-t-elle sur les phénomènes d’oppression ? L’homme aliéné, qui est-il ? Vers la désaliénation ethnique.
Joan-Pere Pujol, Sade, una lucidesa política
Segons el discurs oficial, la Revolució francesa hauria estat a l'origen de transformacions profundes i benèfiques a Europa i en el món. En realitat ens trobem davant una mitologia elaborada al segle passat pels revisionistes republicans després de la desaparició dels últims testimonis de l'esdeveniment. Sade ha estat presentat pels contrarevolucionaris com l'un dels principals inspiradors dels crims republicans. Si la seva obra sembla desenvolupar-se més segons la lògica dels seus propis fantasmes que en relació amb els esdeveniments, tanmateix ha combatut amb coratge els excessos de l'antic règim abans de ser la víctima de la intransigència i del menyspreu de les llibertats individuals dels jacobins. Sobre molts de punts, Sade ha fet observacions polítiques que es poden realment qualificar avui de «profètiques».
Escrits militars catalans (1923-1931)
Els documents militars catalans que proposem al lector concerneixen l'època coneguda a l'Estat espanyol com la de la dictadura del general Primo de Rivera entre 1923 i 1931. Seguidament del cop d'estat del 13 de setembre d'aquest personatge, una onada de repressió es va estendre pel Principat. La llengua i la cultura catalanes van ser prohibides i els centres catalanistes tancats. Sols quedava per les organitzacions nacionalistes l'exili o la clandestinitat i la lluita armada defensiva contra les provocacions externes. Algunes societats de caire militar nacionalista com el SEM (Societat d´Estudis Militars) i l´ORMICA (Organització Militar Catalana dirigida per Josep Ma. Batista i Roca) varen veure la necessitat de construir un Exèrcit Català per assolir la Independència.
Joan Vilar i Costa («Jordi de Montserrat»), Tres lletres catalanes
Joan Vilar (1899-1962) fou un dels clergues sud-catalans que tingué un paper de funcionari important al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana. El 1938 publicà a Barcelona el gruixut volum Montserrat que el féu famós. Es tractava d'una rèplica a la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol que proclamava la «Cruzada». Exiliat el 1939, s'esmerçà a evangelitzar els obrers de la regió de Tolosa del Llenguadoc. Escriví uns llibrets d'iniciació catequística en castellà i una proclama Als catalans (1944) un antecedent breu de les Lletres catalanes que publicarà, també a Tolosa, dos anys més tard. Els seus llibres, avui oblidats, són obres d'un visionari amb la ferma voluntat de tirar endavant vers el progrés i la democràcia.
Les Lletres Catalanes foren publicades en tres quaderns representant un total de 356 pàgines sota el pseudònim de Jordi de Montserrat. Es tracta d'escrits redactats durant l'ocupació alemanya de l'Estat francès. Constitueixen un vast programa de reorganització de la Catalunya futura i de l'Església Catalana. Vilar prova de posar les bases d'un país lliure, democràtic i socialment just. El pla general de l'obra revela un programa vast i prolix de projectes concrets i amb moltes branques. Hem conservat per aquesta edició, les cartes I, II i XXII. Aquesta selecció dels temes essencials tractats per l'autor. S'hi aborda la justificació històrica, filosòfica i de dret natural del catalanisme, l'organització del principat de Catalunya i l'actitud que tindrien d'adoptar els catalans conscients dels interessos reals de la seva comunitat.
Joan-Pere Pujol, Una infàmia hispanofrancesa: la «corrida»
Estimar els animals i defensar llur causa? Segurament! Però proposar un projecte «polític» seriós és altra cosa. Cal per això comprendre els mecanismes econòmics i ideològics que condueixen al maltractament animal.
A semblança d'altres activitats humanes, la cursa de braus es funda i es justifica a partir de certes ideologies més o menys arcaiques i properes a les realitats. Ara bé, aquesta pràctica d'una altra edat, és molt reveladora de situacions d'opressions ètniques a la zona Sud de l'hexàgon on les identitats culturals autèntiques autòctones tendeixen a ser evacuades en benefici d'una subcultura espanyola d'importació: l'«espanyolada». Aquesta espanyolada, tan apreciada pels professionals del turisme, proposa una imatge que desvalora les nostres regions i els seus habitants: migdiades, flamenc edulcorat, paella i sardinades gegants, «tapas», borratxeres nocturnes i pedanteries periodístiques passades de moda... La cursa de braus, és també l'afirmació de la unitat natural artificial del Llenguadoc-Rosselló –perdó de la Septimania!– de la Camarga a la Cerdanya.
El principal mèrit de l'obra de Joan-Pere Pujol és de proposar una síntesi entre dos corrents d'idees que es desenvolupen paral·lelament a Catalunya i a Occitània, més sovint sense relacions entre ells: el moviment de defensa dels animals –i especialment aquell animat pels militants anticorrides– i el moviment d'alliberament ètnic dels «catalanistes».
La iniciativa generarà, a cop segur, reaccions de desconfiança recíproques fins a rebuig, però en definitiva, ampliarà el camp de consciència i els terrenys de les lluites.